Rastellera de colors

44 poemes endreçats per famílies de colors, que ens descobreixen l’origen i el nom dels colors, així com personatges i històries inoblidables.

Com una capsa de colors per estrenar, aquest poemari proposa un poema per a cada tonalitat. El plantejament d’il·lustració que ha portat a terme Alicia Varela, molt original, regala poesia visual i, a més, jocs d’observació que es sumen al joc de paraules proposat per Molist. Un poemari inusal, que ofereix múltiples lectures, lluminós i molt colorista.
Un regal per als sentits.

Un MiniMini imprescindible!

– Perquè és poesia i la poesia és fonamental a la vida de qualsevol persona. La poesia desenvolupa el gust per la bellesa i incrementa la sensibilitat i la llibertat imaginativa gràcies al seu component estètic; aporta ritme i musicalitat que ajuden a facilitar l’aprenentatge de la llengua; és un mitjà directe de comunicació amb el món i amb els altres i provoca el desig d’ expressar-se oralment; serveix com a refugi o antídot d’una civilització tan tecnificada com l’actual i ajuda a un millor coneixement i ús del llenguatge.

– Hi ha molts poemaris, però la originalitat de Rastellera de colors radica en el fil conductor, els colors. Qui pot resistir-se a l’olor i la bellesa d’una capsa de llapis de colors?  Hi ha res més evocador?

– Jocs d’observació visual. Cada poema està il·lustrat amb un detall i, al final de cada capítol de color, apareix una il·lustració doble on apareixen tots els detalls junts, creant una poesia visual exquisida; el joc d’anar descobrint-los és molt estimulant plàstica i cognitivament. Més enllà de la poesia visual i textual, aquesta obra permet aprendre curiositats i informació sobre els colors.

– I què cal dir de l’apèndix final del llibre, com a tots els MiniMini, que converteix aquest llibre en un llibre de ficció amb apunts de no ficció; un híbrid ideal per despertar l’interès pel coneixement i el gust per la lectura.

Sobre els autors.

PEP MOLIST (Manlleu, 1965) i ALICIA VARELA (Gijón, 1974)
Un poeta i una poetessa visual.
No havien col·laborat mai, abans, però s’han amalgamat deliciosament bé per fer aquest llibre, tan bé com les maduixes s’amalgamen amb la xocolata. Tots dos van començar a crear (ell a escriure i ella a il·lustrar) per expressar els sentiments que amagaven dins, ben endins. Tots dos necessiten el silenci per treballar. Ell el de la nit, quan tot dorm; ella el del matí, ben d’hora, quan tot encara continua adormit. Estan d’acord que el seu plat preferit és l’arròs. En Pep el prefereix bullit i prou per poder barrejar-lo amb mil ingredients. L’Alicia, en canvi, sospira pel de marisc, degustat davant del mar. El color preferit d’ell és el groc, el combina per vestir amb tots els colors (excepte amb el negre, esclar, sinó semblaria una abella). El d’ella és el blau, blau ultramarí; diu que li van regalar un quadern de fulls blaus i li encanta dibuixar-hi, perquè és com capbussar-se en un oceà.